L´edicle de l´estació Urquinaona

Monogràfic escrit per El Llop el 26 de febrer de 2015.

Gran Metropolitano de Barcelona

L´edicle d´accés a l´estació Urquinaona

El Gran Metropolitano de Barcelona, per a comoditat dels seus viatgers,  va dotar varies de les seves estacions amb ascensors. La primera d’elles va ser Lesseps i amb un any de diferència entre elles, Fontana i Urquinaona. Aquests ascensors, estaven protegits per  per sengles edícules (o edicles),  cadascun amb diferents característiques ; la d’Urquinaona era de ferro i vidre, la de Lesseps era d’obra i Fontana tenia com a edicle els baixos de l´edifici on estava previst, en un principi, construir  les oficines de la companyia.

PlanolPlànol de les línies del GMB (anys 30) on s’explicita, entre altres coses, si les estacions tenen ascensor o escala mecànica. Col.lecció El Llop.

L’edicle d’Urquinaona va entrar en servei el 19/12/1926 quan es va inaugurar el ramal Jaume I (mes tard Correos) del GMB. Era una construcció, com s’ha dit abans, de ferro i vidre amb el sostre zincat per impermeabilitzar-lo. Tenia una gran quantitat de elements de foneria i de forja ja que només el basament de l´edifici era d´elements de pedra. Recordava les línies de les estacions clàssiques del metro de París, d’on possiblement prengués inspiració.

Foto26Aspecte de l´edicle a l´extrem sud de la plaça Urquinaona. Foto: Brangulí.

Les tres edícules compartien els mateixos serveis per els viatgers: El despatx de bitllets, les escales fixes i, per descomptat, els ascensors. Aquests estaven maniobrats per un empleat de la companyia i, contràriament al que passa ara, eren de pagament, el seu import es pagava a l’adquirir el bitllet a la taquilla (si es volia fer servir, es clar). Una opció que es donava en comprar un abonament era la possibilitat de fer-lo servir gratuïtament, encara que sense poder reclamar en cas de d´averia.

Amb el pas del temps, l’edícula va anar perdent els elements decoratius de forga i altres parts com la visera, arribant al final dels seus dies com una construcció insulsa que ningú trobaria a faltar quan desaparegués.

Foto60s1 Foto60s2Dues instantànies del trist aspecte que lluïa l´edicle durant els seus darrers anys de vida. Foto: Autor desconegut.

 

Finalment, l’any 1972, aprofitant les obres de segregació del ramal de Correus per a la construcció de la nova L4, s’enderrocà l’edicle, es modificà el vestíbul i les andanes i s’equipà l’estació amb escales mecàniques com era habitual en aquells anys. La part visible de tot el conjunt de l’ascensor va tenir una vida de servei de 46 anys, encara que aquest no va ser el final de la seva historia.

plano1926-1974Comparativa de la situació d´accessos i andanes a l´estació Urquinaona els anys 1926 i 1974, apareixent resaltats en color blau els espais que van quedar fora d´ús amb la reforma de l´estació.
Dibuix: Alex Reyes.

El que quedava de l’accés al vestíbul es va reconvertir en dependències de l’estació. El forat de l’ascensor i les escales d´obra van quedar abandonades darrere de la finestra del que eren els servei femenins, cosa que va permetre, entre tota la brutícia, que es conservessin les magnifiques rajoles que enmarcaven les superfícies reservades a la publicitat de l’interior de les escales. Fins hi tot es conservaren les làmpades fluorescents i llur bastidors de fusta que hi havia a les parets.

Escala1 Estat de l’interior de l’ascensor l´any 2006. Foto: El Llop
Escala2Embocadura al corredor cap a les andanes. Foto: El Llop.
Escala3Aspecte general de les instal.lacions l´any 2006. Foto: El Llop.

L’any 2009, amb motiu de la construcció d’unes dependències per al departament de comunicacions, es va recuperar l’espai per al gaudi de les persones a la que ens agrada poder veure la historia en directe.

escala5Estat de la instal.lació l´any 2012. Foto: El Llop.
escala4
Detall de les rajoles que delimitaven l’espai reservat per publicitat. Foto: El Llop.

Per cert, Urquinaona L4 es de les poques estacions que resten a la xarxa de Metro de Barcelona que no estan equipades amb ascensors des de que el va perdre aquells dies de l’any 72.